[per camins del Solsonès ]
el sol acluca els ulls pintant el cel de colors ataronjats , vermells, morats, ocres... com si et volgués advertir de la fugacitat del seu espectacle. t’avisa perquè puguis admirar el seu cos i la cambra infinita on actua. és llavors, quan et permets el luxe de parar el cotxe enmig del camí, encendre’t un cigarret i posar-ne alguna de pedro guerra sense tan sols intentar cantar-la. sents la terra endins, penetrant amb olor humit i a memòria de segles de lluita natural. t’enorgulleix saber on neixen les teves arrels, on brota l’origen i l’angle de la teva perspectiva. el perfil de la muntanya es descobreix com una línea que marca el teu estat d’ànim…amunt, amunt, amunt, i es deixa perdre en l’horitzó...on ja no importa la magnitud de l’èxtasi, perquè l’aire es prou dens, i tu prou fort; com per deixar-te caure i no haver d’assignar cap títol ni peu de pàgina a l’escena, per trobar-hi el sentit.