divendres, 22 d’agost de 2008

[no te duermas, por favor]

una noche mirando al cielo hacen comprender la plenitud del cosmos. La luna invita a morder pasiones de melocotón. Es de noche, los pájaros cantan (¡feliz primavera!) y todos duermen…
¿estarás durmiendo tu?
he intentado dejar caer los párpados en la cama pero te descuidaste tu olor en la almohada. ¿hasta cuando estará ésta dulce locura perdida entre bailes y algodón?...seguro que no estás durmiendo, es imposible con el espectáculo naranjado que nos regala hoy el cielo... estoy sentada con los pies descalzos y los ojos transparentes, mirándolo (arriba) y mirándote (adentro). Proyecto coordenadas de encuentros tratando de comprender la redondez del tacto. Mis sueños bucean en las huellas de tu cuerpo; buscan el equilibrio en una isla, naufragio de aguas paridas hace poco más de un año. Espero al tiempo, y los duendes, y las hadas…rogando que por favor a nadie se le ocurra encender las luces, apagar la música y empezar a colocar todas las sillas sobre las mesas.

¿dónde se guardan los besos que no te he dado? amor, ¿estás durmiendo?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No dormia, no dormo. M’aturo i, per uns instants, pocs, la respiració s’esmuny… No recordo, aleshores què és respirar, què és viure, caminar de la manera com em vas ensenyar, com en vaig aprendre, a la força. A força de nits de plors, de pors i de parets insuperables.
La respiració em torna de cop, un sobresalt, davant meu muntanyes estranyes de llocs estranys, desordre, gairebé caos, amenaça de tempesta, incoherència absoluta.
No sé on em durà l’estranyesa d’aquests moments, navego a la deriva d’aquells i aquests moments. Em sap greu.

Anònim ha dit...

Aquí estem pel que necessitem. Per deixar-nos caure i per volar. Jo ho sé. Tu ho saps.

Anònim ha dit...

Sempre ho he sabut, també. Si ara pogués treure tota la merda i la ràbia per la boca (tant senzill com parlar i no puc fer-ho). Però no m’ho permeto per tots els límits que m’he construït, per tots els passos enrere que he fet i per les parets, ja ho saps...ara altes, tan altes...És covardia, ho sé, aquest amagatall que trio, aquest amagatall descobert a vista de tothom i alhora tan privat. Vull, d’alguna manera arribar a dir això. Si no fos així no ho escriuria, no ens enganyem (prou d’enganyar-me entre les quatre parets).
Només és un deslliurament, una neteja per fora. Només per poder respirar (egoisme, si vols). A dins ni tant sols sé què hi ha, no ho sé. Ara, tempesta de llàgrimes al parabrises, pluja, molta pluja. Confusió, sentiment de culpa per a totes les fades (a les que vull i no s’estimen) que he deixat, vaig deixar o deixo al camí.
Que quedi entre nosaltres. Encara necessito que em tornin a ensenyar a volar

Elias Vida ha dit...

hola tere ! si, que lindo verte ayer, me quedé con la sensación muy linda!
esta precioso esto que escribiste, no pares!!

te dejo mi mail es elaion74@gmail.com

mandame el tuyo asi quedamos un dia!
chau !